No n’hi havia prou amb pastilletes
Ningú no m’ho ha ensenyat, això; ho he anat aprenent pel meu compte en el transcurs del meu procés de “persona mentalment trastornada”, també anomenada “persona amb problemes de salut mental en un sentit o altre i en un grau més alt o més baix”, com el 100% dels habitants humans d’aquesta desgraciada Terra.
El que he après és que les solucions als teus problemes de salut mental, o venen de tu mateix/a, o no venen d’enlloc. Jo vaig passar, en les meves dues èpoques de trastorn mental del tipus “ansietat i depressió” –la primera època fa vuit anys i la segona en fa només tres o quatre–, per dos o tres psiquiatres i pel mateix nombre de psicòlegs; homes i dones; uns més savis i els altres menys; uns més pagats de si mateixos i altres més humans i pròxims. I amb aquests professionals vaig prendre pastilletes i vaig seguir teràpies individuals.
Al final vaig entrar a Assadegam perquè no en tenia prou ni amb pastilletes ni amb teràpies individuals, i perquè sentia que, d’alguna manera, la meva situació només milloraria si les accions a favor de la meva salut mental s’inserien en una dinàmica col·lectiva. Necessitava la comprensió i el suport d’altres persones amb problemes similars, necessitava emmirallar-me en elles per no sentir-me sol i perdut davant de les meves dificultats. Perquè aquesta soledat i aquest sentiment de pèrdua són, al seu torn, generadors de més ansietat i depressió i, en última instància, d’angoixa desfermada i d’extraviament, d’un extraviament que, si no vas amb compte, pot arribar a la desesperació i la bogeria.
Em cal afegir que, en el cas de les pastilletes, no és només que no em facilitessin una solució, sinó que, en alguns casos, em van ser totalment perjudicials, un autèntic verí, una porta a l’infern. Així em va passar amb cert antidepressiu (“inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina”) que, la primera vegada que me’l van receptar, el meu cos i la meva ment van trigar tres setmanes a acceptar-lo: em provocava una excitació desfermada, una angoixa suprema, un malestar permanent, mareig, fogots i tremolors; inconvenients als quals, sortosament, no es va afegir la ideació suïcida, com d’altra banda estava advertit al prospecte: “Durant les tres o quatre primers setmanes de tractament, el seu estat pot empitjorar. Si té pensaments suïcides, faci’s vigilar per un familiar o una persona de confiança”. Engrescador! Posen al mercat un medicament que et pot empitjorar l’ansietat i la depressió, fins al punt de tenir ganes de llançar-te pel balcó o a la via del tren, i es queden tan amples, amb la satisfacció del deure complert, perquè ja t’han avisat que ets pots matar! Que no sigui dit que no et van advertir.
Bé, en descàrrec dels savis desenvolupadors d’aquest i d’altres medicaments nefastos haig de dir que, al cap de les tres setmanes esmentades, l’inhibidor selectiu de la recaptació de serotonina va fer el seu efecte, em vaig tranquil·litzar, em vaig sentir un home nou, vaig recuperar els ànims i es van esvair gairebé del tot l’ansietat i la depressió que patia. I així vaig passar, gairebé feliç, un any o dos.
Fins que l’ansietat i la depressió van reaparèixer, perquè els problemes de fons, de fet, no havien pas desaparegut. Però aquesta vegada el maleït medicament no va tenir cap efecte. I les tres setmanes de patiments, fogots, excitació, angoixa i malestar es van convertir en inacabables mesos, i el psiquiatre no hi trobava cap solució: només em va recomanar que, si tan malament em trobava, em prengués la pastilleta tranquil·litzadora que abans anomenaven Valium i ara Diazepam, i que en una pel·lícula americana dels anys quaranta el personatge interpretat per Lauren Bacall es feia passar coll avall amb un bon trago de whisky. Molt exemplar! I el psiquiatre va afegir que, quan més malament em trobés, em prengués –sense acompanyar-lo amb whisky, és clar– un diazepam, a tot estirar dos, però no pas tres perquè aleshores haurien de cridar l’ambulància perquè m’ingressessin d’urgències. Esplèndida perspectiva, també!
La vida com a somnambulisme
Vull afegir, ara en descàrrec del psiquiatre, que almenys va intentar guarir-me amb medicaments específics de psiquiatre, no com havia volgut fer la meva metgessa de família per tractar el problema en un CAP d’aquesta ciutat nostra. I és que jo, fa uns vuit anys, quan en complia seixanta, vaig patir un atac d’ansietat típic, el primer atac de la meva vida, amb ofecs, tremolors, terror i el convenciment ferm que el meu cor estava a punt d’aturar-se, i vaig haver de demanar ajuda a un familiar que em va dur a l’esmentat CAP, on la doctora de família –no pas una psiquiatra– em va receptar ansiolítics a dojo. I quan jo li vaig preguntar, tot esverat, si no em caldria anar al servei de salut mental del mateix centre, em va dir que no, que ella ho arreglaria sense necessitat de psiquiatres... Gràcies a la doctora i la seva pluja d’ansiolítics, durant un mes la meva vida es va convertir en un pur somnambulisme.
Les meves penes van acabar quan em vaig decidir a buscar ajuda a Assadega’m i les seves teràpies grupals, i sobretot quan, gràcies als psicòlegs de l’associació, em vaig introduir a fons en el mindfulness, que és un sistema de meditació inspirat en el budisme, desproveït d’elements religiosos –però no pas espirituals–, i que el van desenvolupar psicòlegs i psiquiatres anglosaxons, encapçalats per Jon Kabat-Zinn. El mindfulness –o atenció plena– ajuda a corregir els automatismes mentals responsables de l’ansietat i la depressió i d’altres mals de la mateixa família. Vaig estudiar i practicar mindfulness pel meu compte amb l’ajuda de llibres i de vídeos, i poques setmanes després el meu estat va millorar substancialment. En dono fe.
I arribo ara on volia arribar des del principi d’aquest text: a la consideració que la millora d’un mal psicològic, i en concret de l’ansietat i la depressió, depèn en primer lloc de la voluntat personal de millorar. Els professionals ens poden ajudar a trobar dins nostre els recursos de millora, i aquest ha de ser sempre el nostre objectiu, trobar a dins nostre aquells recursos que portem d’una manera innata, com a fills de la natura, i que no els poden substituir les pastilletes, la funció de les quals és només afavorir, en el millor dels casos, el procés de guariment, limitant els efectes negatius dels desgavells psicològics. Tècniques com el mindfulness o directament la meditació més o menys budista tenen una força enorme en aquest camí, i, no cal dir, són infinitament més saludables que les pastilletes.
Així doncs, la voluntat i l’esforç personal constitueixen la primera base de l’èxit en la lluita contra els mals psicològics. I la segona, l’ajuda de les altres persones, començant per l’entorn familiar i els amics i acabant pels grups de treball constituïts a propòsit, com els grups d’ajuda mútua (Assadegam vol dir, en efecte, Associació per a la Superació de l’Ansietat i la Depressió, Grups d’Ajuda Mútua).
Jordi Casanovas, periodista i vicepresident d'Assadegam