Fang i somnis

Assadegam ha tingut un paper important en la meva evolució psicològica en un sentit positiu. Ara en soc vicepresident, a més de promotor del grup LGBTI, que va començar molt bé l'any passat però que més tard vam haver de suspendre provisionalment per falta d'assistència...

Entre les activitats que fem a Assadegam hi ha una sèrie de xerrades en centres escolars públics de Sant Cugat. Es tracta d'explicar als nois i les noies les nostres experiències en el combat contra l'ansietat i la depressió i alguns trastorns de la mateixa família, com el trastorn obsesivocompulsiu (TOC) o la fòbia social. Normalment només s'hi apunten, a donar les xerrades, alguns membres de la junta directiva o pròxims. Jo hi he anat des de fa tres o quatre anys. Al començament m'hi resistia... Em feia por, aquesta és la veritat. Explicar en públic la meva vida psicològica em causava pavor o em desfermava el pudor o les dues coses alhora. Senyal, sens dubte, que hi havia coses de la meva personalitat psicològica de les quals m'avergonyia.

No ens hem d'avergonyir mai de res de les nostres personalitats. Tots els éssers som el mateix, una amalgama de fang i somnis, de llum i tenebra. Obrim els nostres cors i les nostres ànimes i posem-ne els continguts en comú. I s'obrarà el miracle: a ningú no l'importarà el fang i la foscor dels altres, però serem feliços amb la llum i els somnis aliens, que integrarem en els nostres cors i les nostres ànimes com a riqueses singulars.

Jo vaig començar a patir ansietat, angoixa i depressió arran d'una malaltia crònica d'una persona molt pròxima de la meva família. A aquest motiu, que vaig comportar com vaig poder durant una bona vintena d'anys, s'hi van afegir altres causes, conjuncturals unes, biològiques i estructurals les altres, per convertir la meva vida –a partir del meu seixantè aniversari– en una grandíssima quisca (quisca: preciosa paraula catalana tradicional que s'usava molt a casa meva i que les noves generacions urbanes no coneixen, per desgràcia. Equival a porqueria, cosa sense importància, merdeta) .

Aquell dia em va passar un incident de trànsit que va resultar una mena d'avís o premonició. A la Via Augusta de Barcelona, a l'alçada de les Tres Torres, quan tornava amb el meu cotxe des de la Zona Franca –per encaminar-me a Sant Cugat a través dels Túnels de Vallvidrera–, un autobús em va fer desviar-me cap a l'esquerra del meu carril, i això em va fer tallar el pas a una noia que conduïa una moto.

Tots tres, la noia, l'autobús i jo, vam parar al semàfor següent, i la primera, que s'havia posat furibunda, talment com la moto que conduïa, se'm va col·locar al davant i em va començar a etzibar una bronca extemporània i ridícula, cridant com una boja. Que si jo estava parlant pel mòbil –cosa que no era veritat–, etc. Em va sentar fatal. Però en fi, era un avís del destí: ara que acabes de complir seixanta anys, nano, i que ja has deixat de ser el jove etern que et consideraves, començaràs a divertir-te d'allò més.

I així va ser. Aquell estiu, les crisis del meu familiar van ser més fortes que mai. A sobre, com a president de torn de la comunitat de propietaris, em va tocar bregar amb inundacions en algunos pisos de la casa per culpa d'uns aiguats i d'uns baixants embussats quan els respectius ocupants se n'havien anat de vacances.

I una nit em va agafar un atac d'ansietat d'aquells de manual: taquicàrdia, ofecs, pànic..., que em pensava que em moria. Això et passa de sobte i sense avís previ. Jo m'havia adormit amb una pastilla i l'atac em va despertar de cop. Vaig esperar com vaig poder a la matinada per trucar a un parent i demanar-li que m'acompanyés al centre d'atenció primària...

I així va començar una nova etapa de la meva vida com a trastornat mental, pacient/víctima de psiquiatres i psicòlegs i prenedor de pastilles.

Jordi Casanovas

Vicepresident d'Assadegam i coordinador del grup LGBTI