"La ansiedad y el pánico sirven de pantalla protectora contra el agudo dolor de enfrentarse a la pérdida, la mortalidad o las amenazas de la autoestima"

Ansietat

Hi ha moltes formes d'ansietat, algunes d'elles no tenen res de patològic, i son fruit d'una reacció d'autoprotecció davant d'una situació de perill real. D'altres vegades, la ansietat apareix sense que hi hagi un factor clar que la desencadeni. En qualsevol cas, la reacció davant de l'ansietat acostuma a ser d'una banda la lluita, o de l'altra l'evitació.

 

Tots patim ansietat en un moment o altre, però hi ha persones que desenvolupen el que es coneix com Transtorn d'Ansietat Generalitzada (TAG) que genera una preocupació i tensió cròniques, fins i tot quan res sembla provocar-les. Aquesta ansietat, com que està sempre present, fa que a qui la pateix li sigui molt difícil per exemple relaxar-se, agafar el son o mantenir-se adormit o adormida. 

 

Sovint els transtorns d'ansietat van acompanyats de símptomes físics, especialment tremolors, contraccions nervioses, mals de cap i migranyes, irritabilitat, transpiració copiosa o accessos de calor o fred. L'ansietat és una vivència especialment desagradable, que pot anar acompanyada de la sensació de falta d'aire, nàusees, haver d'anar al bany amb molta freqüència, sentir un "nus a la gola", temor, etc.

 

En general, si el dany associat al TAG és mig o lleuger, les persones que el pateixen no es senten restringides en el medi social o en l'entorn laboral. Aquestes persones, no necessàriament eviten certes situacions com a resultat del seu transtorn. Si el dany és sever, el TAG pot ser molt debilitant, creant dificultats a l'individu per portar a terme les activitats diàries més simples.

 

El TAG es diagnostica quan algú passa més de 6 mesos preocupant-se excessivament per problemes aparentment sense importància, o fins i tot preocupat sense saber definir-ne la causa. Aquest transtorn es tracta amb psicoteràpia, teràpia cognitivo-conductual entre d'altres. També és recomana seguir pautes de relaxació, respiració profunda, yoga i/o meditació. En cada cas, i sempre sota supervisió mèdica, es pot seguir un tractament farmacològic amb ansiolítics i/o antidepressius, tot i que aquests normalment alleugen els símptomes, però no ataquen l'arrel del problema. 

 

El grup d'ajuda mútua és un lloc on compartir i alleujar aquesta dolència que tant dolor provoca, amb l'ajuda de companys que es troben en una situació similar, i del psicòleg que condueix el grup.

Depressió

 

La depressió és una malaltia caracteritzada per una alteració de l'estat d'ànim del pacient, la manera de pensar i de pecebre la realitat. Sovint afecta al cicle normal de son-vigilia i d'alimentació. La propiocepció s'altera reduint l'autoestima. Cal diferenciar una depressió, d'un estat passatger de tristesa, que podria considerar-se una reacció normal enfront un esdeventiment negatiu. La depressió s'allarga en el temps i els seus símptomes s'agraven impedint el normal desenvolupament de la vida quotidiana. 

 

Els símptomes més habituals de la depressió son un estat d'ànim de tristesa, en que la persona perd l'interès per gairebé totes les activitats usuals que fins aleshores li proporcionaven plaer (anhedònia), i fins i tot es perden les ganes de viure. El malalt utilitza expressions com "em vull morir", "res val la pena", etc. Un altre símptoma habitual és la fatiga, la dificultat per empendre amb il·lusió les tasques del dia a dia, i fins i tot les més senzilles poden convertir-se en una feixuga càrrega.

 

La depressió, en alguna de les seves formes, va acompanyada d'ansietat, i per aquest motiu, els fàrmacs de la família dels antidepressius, sovint també son útils per tractar aquests transtorns d'ansietat. Altres símptomes habituals son; plorar freqüentment, sentiments d'ansietat i fins i tot d'angoixa, irritabilitat, apatia, transtorns de la son, entre d'altres.

 

En l'actualitat existeixen potents fàrmacs per tractar la depressió, tot i que han d'estar prescrits per un metge. Les depressions poden ser endògenes o exògenes, és a dir, sense causa aparent (de la que siguem conscients) o com a reacció a un esdeveniment negatiu de la vida com la mort d'un ser estimat, un sotrac professional, o una situació d'estrès molt intensa i molt prolongada en el temps.

 

A banda dels fàrmacs, és recomanable intentar esbrinar si la depressió ha estat causada per un motiu més o menys evident, doncs sovint els factors d'estrès passen desapercebuts. Es poden seguir teràpies de tipus psicoterapèutic entre d'altres. També parlar de com ens sentim pot ajudar-nos a entendre què ens passa.

 

El grup d'ajuda mútua és un lloc on compartir i alleujar aquest trastornos que tant dolor provoca, amb l'ajuda de companys que es troben en una situació similar, i del psicòleg que condueix el grup.

Agorafòbia           

Dins dels Trastorns per ansietat, l'agorafòbia és el més comú i un dels més incapacitants que es tracten en les consultes de psicologia.
El terme “agorafòbia” prové del grec “àgora” (lloc del mercat) i de “phobos” (déu grec del pànic). La persona que pateix aquest trastorn sofreix una sèrie de temors relacionats llocs públics, com sortir al carrer, anar de compres, estar en llocs on hi ha molta gent (cinemes, teatres, camps de futbol, supermercats i grans superfícies) utilitzar determinats transports (trens, autobusos, avions, vaixells). De vegades, també poden presentar-se alguns temors relacionats amb els espais tancats.
Les pors solen empitjorar quan el pacient aquesta solament en les situacions a dalt citades. De vegades pot sentir pànic, fins i tot a casa estant sol/a. La companyia de persones de confiança, animals de companyia i amulets (portar una ampolla d'aigua, una determinada bossa…) redueixen la por.
 

Començament: La síndrome sol començar amb por/pànic en algun lloc públic (Marks 1.987) i es redueix quan el pacient escapa de la situació. La conseqüència d'això últim és que el pacient tendeix a evitar aquesta situació en el futur i altres llocs públics on mai ha experimentat un atac de pànic, però que tenen característiques semblants a la qual va originar la por inicial; fins i tot pensar en aquest tipus de llocs pot provocar i induir-li un pànic o ansietat anticipatoris.
El pacient va evitant les situacions i llocs públics per reduir el pànic o la por; aquesta és la causa principal de la incapacitació progressiva dels pacients agorafóbics, que, en el casos més greus , acaben reclosos en els límits de la seguretat de la seva llar.
En ocasions poden tenir atacs de pànic espontanis “com caiguts del cel”, fins i tot estant acompanyats a casa. Durant els atacs de pànic espontanis o situacionals els pacients tenen molts símptomes d'ansietat com a palpitacions, marejos, dispnea, sequedat de boca, tremolors, visió borrosa, temor de tornar-se boig/a, sentir-se atrapat/a, morir o perdre el control. Freqüentment es desenvolupa un temor denominat “Por a la por”.

 

 

Pànic

Què és un atac de pànic? i per què sofreixen algunes persones atacs i unes altres no? Les circumstàncies de cada persona influeixen en si pateix o no atacs repetits de pànic. Entre les possibles causes, els experts citen una situació d'estrès a més d'una possible predisposició genètica (les persones amb familiars que sofreixen trastorns d'ansietat té major possibilitat) o de gènere (les dones tenen major probabilitat que els homes).
 

Per a definir un atac de pànic cal veure-ho en el seu context biològic, la qual cosa també ajuda a moltes persones a desmitificar les símptomes i comprendre què ens està passant..
 

Un atac de pànic és la preparació del seu cos per afrontar-se a una situació d'extrem perill. Fa milers d'anys un atac de pànic era una reacció molt útil. Els éssers humans no tenien dents afilades , així que havien de reaccionar de forma molt ràpida davant una amenaça. Tenien dues opcions: córrer o lluitar.

 

Un atac de pànic era una resposta biològica per a ambdues opcions en un moment en què no hi havia temps per pensar. El cervell percebia un perill i immediatament s'engegava per facilitar la capacitat de resposta.
Tots els símptomes d'un atac de pànic tenen la seva raó de ser si es considera el problema dins del context de la història de la humanitat.
 

El cos canvia les seves prioritats des de la supervivència a llarg termini a la supervivència a curt termini, generant noves hormones com l'adrenalina, augmentant la pressió sanguínia i augmentant la velocitat de respiració per poder aconseguir un esforç muscular major.
 

Les cames i les mans tremolen perquè els músculs més grans de les cames s'estan preparant per córrer, i els de els braços per lluitar. Les mans i peus suen, per millorar la seva capacitat d'agafar-se a les coses.
El flux sanguini va des de l'estómac fins als grups musculars més importants on serà utilitzat en cas d'emergència. Per això persones que experimenten ansietat amb freqüència, també sofreixen sovint problemes digestius.
 

Les pupil·les dels ulls poden dilatar-se durant un atac de pànic. Això permet recopilar més informació sobre la situació. Moltes persones tenen ganes de vomitar o fer diarrea. Això també es pot veure des d'una perspectiva de supervivència – en vomitar o defecar no solament es pesa menys i es pot córrer més, sinó que resulta menys apetitosa davant una amenaça carnívora.
 

Si aconseguim veure un atac de pànic en aquest context, tots els símptomes resulten menys amenaçadors. No són agradables, tampoc útils dins del nostre món modern. Però si tenen una explicació històrica, espanten menys. I si ens espanten menys, ja hem avançat un passet fins a la curació.

 

 

TOC

Per definició del DSM-III-R (APA, 1987) “consisteix en la presència d'obsessions o compulsions repetides, suficientment greus com per acusar un intens malestar, gran pèrdua de temps, o una interferència significativa amb la rutina habitual de l'individu, amb el seu funcionament professional, amb les seves activitats socials habituals, o amb les seves relacions amb els altres.”
 

Un exemple conegut d'aquest trastorn, encara que tal vegada no totalment reflectit en tractar-se d'una pel·lícula, és “millor impossible” on Jack Nicholson fa el paper corresponent a l'obsessiu-compulsiu.
 

També el DSM-III-R descriu les obsessions com a “idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que s'experimenten almenys inicialment com a intruses i sense sentit; … L'individu intenta ignorar o suprimir aquest tipus de pensaments o impulsos, o bé tracta de neutralitzar-los a través d'altres pensaments o accions.

 

L'individu reconeix que aquestes obsessions són producte de la seva ment i no estan imposades des de fora.” Una altra definició d'obsessió relativament semblant però amb alguns matisos diferents és la de Dors, f. (1978): “Idea, temor, acte que es presenta repetidament i és sentit per l'individu com forçat, imposat contra la seva voluntat.”
 

Les compulsions són definides com a “conductes repetitives finalistes i intencionades, que s'efectuen com a resposta a una obsessió, de forma estereotipada o d'acord amb determinades regles. La conducta es troba dissenyada per neutralitzar o impedir el malestar o algun esdeveniment o situació temuda. No obstant això, o bé l'activitat no es troba realment connectada de forma realista amb el que es pretén neutralitzar o prevenir, o almenys és clarament excessiva.

 

L'acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva que, al mateix temps, s'associa a un desig de resistir la compulsió (almenys, inicialment). L'individu reconeix que la seva conducta és excessiva o irracional (això potser no hagi d'aplicar-se als nens, ni tampoc a aquella gent les obsessions de la qual s'han desenvolupat a partir d'idees sobrevalorarades). Reconeix també que no obté cap plaure a dur a terme tal activitat, encara que li procuri un cert alleujament de tensió.”
 

En Dors trobem definida compulsió com a “força interior que determina i domina el pensament i l'acció d'una persona en contra de la seva voluntat. L'individu se sent coaccionat. La compulsió pot estendre's als pensaments i els sentiments, als actes i a l'impuls a l'acció, però solament en el grau en què obeeixen en condicions normals a la voluntat conscient i podrien ser triats lliurement pel jo dins de certs límits. El contingut de la compulsió es caracteritza per sentir-ho el subjecte com a estrany a si mateix i, de manera particular inrreconciliable amb l'ideal del jo.”
 

Totes les definicions van en una línia similar diferenciant-se tan sols en matisos. La que donem a continuació deFoa, Stekeete i Ozarow (1985) creiem que és molt encertada sobretot per la relació funcional entre obsessió i compulsió. Aquests autors suggereixen “que la síndrome obsessiva compulsiva consisteix en una sèrie d'esdeveniments (manifestos o encoberts) que generen ansietat; aquests esdeveniments reben el nom d'obsessions. Per alleujar l'ansietat produïda per les obsessions s'executen una sèrie de conductes (manifestes o encobertes); aquestes conductes les denominem compulsions”.

Fòbia Social

 

La fòbia social està més extesa del que a primera vista pugui semblar. Es basa en el desenvolupament d'un temor a les situacions socials en general. En els casos més incapacitants, la persona por arribar a evitar tot contacte amb persones que no coneix o no li son de la seva confiancia. Aquesta por pot ser de tipus més general, o manifestar-se de manera més específica, generant ansietat a situacions com parlar o menjar en públic, i un llarg etcètera de situacions que la patologia porta a voler evitar.

 

Aquesta fòbia s'alimenta de la por al "judici" que els altres puguin fer de nosaltres i la opinió que puguin crear-se. És genera sovint un cercle viciós, en que la persona adelanta la opinió "catastròfica" que els altres acabaran tenint d'ella, és el que es coneix com "ansietat anticipatòria", que pot ser tan o més intensa que la que es desencadena quan s'enfronta realment la situació temuda. Aquesta ansietat pot generar el que es coneix com "profecia autocomplerta", en la que la obseció per controlar la situació generi una angoixa que impedeixi controlar la situació.

 

Posem un exemple clàssic del funcionament d'aquesta fòbia; Una persona té por a ruboritzar-se i que els altres vegin que s'ha posat vermella. Quan aquesta persona afronta la situació social temuda, els seus pensaments, amb certa lògica, tendiran a anar-se'n cap a la idea "no vull posar-me vermella, no em posaré vermella o els altres ho veuràn, etc." aquest pensament amenaçador activarà els sistemes de pre-alarma que tots tenim, i augmentarà la tensió nerviosa, que alhora augmentarà els pensaments amenaçadors, i així s'activa un cicle en espiral. Finalment, quan la persona li sembli començar a detectar que es posa vermella, se'n posarà de veritat. Per evitar aquest cercle, es poden aplicar moltes tècniques, desde la psicoteràpia per entendre d'on venen les pors, , teràpia cognitivo-conductual, fins a sistemes de relaxació conscient com yoga o meditació, com principis psicològics com "la intenció paradògica", o la teràpia breu estratègica.

 

La teràpia de grup d'ajuda mútua està especialment indicada en molts casos de fòbia social, doncs compartir les vivències i els sentiments ajuda a entendre que els altres no estan tan pendents de nosaltres com poguem pensar, de fet, és possible que l'interlocutor tingui també fòbia social!

 

 

Fòbies específiques

Qui no tingui una fòbia que aixequi la mà! n'hi ha de tots tipus, i de totes les intensitats, des d'aquelles que formen part del nostre dia a dia i no els donem importància, fins les més greus i incapacitants.

 

La fòbia és la por a una situació o objecte concret. N'hi ha de més extenses i conegudes com la por a les serps, a volar, a les aranyes, a conduir, als llocs tancats, als llocs oberts, i una llarguíssima llista més. També el grau de patiment que aquestes fòbies provoquen pot ser molt variat, des de petites fòbies que no ens afecten el nostre dia a dia, fins a d'altres que generen un gran nivell d'angoixa que porta a la persona a evitar a qualsevol preu la situació fòbica.

 

Les fòbies poden ser més o menys incapacitants depenent de molts factors, per exemple, no és el mateix tenir por a les serps a Austràlia que a Barcelona, ni és el mateix tenir por als ascensors a Londres que a Nova York, ni tenir por als avions per un executiu que necessita volar constantment per motius laborals i que pot pedre la feina si no puja a aquests aparells.

 

Les fòbies es poden atacar des de molts punts de vista i amb diversos tipus de teràpia, que generalment porten a enfrontar-nos a la situació temuda, doncs si no ens hi enfrontem, la fòbia sovint creix, tot i que de vegades pugui aparèixer i desaparèixer sense una motivació clara.

 

Generalment la persona que té una fòbia és conscient que l'origen de la seva por és irracional, per exemple, hi ha moltes més possibilitats de morir en una accident de cotxe que d'avió, però tot i això, l'ansietat que provoca sovint és més forta que els pensaments conscients i objectius amb que s'intenta rebatre.

 

La teràpia en grup d'ajuda mútua permet compartir les experiències  i exposicions entre les persones d'aquest col·lectiu, per donar-se recolzament mútu, comprensió, estratègies positives i ànims per afrontar les dificultats que tot procés de millora implica.

Què és el TAG?

 

El trastorn d'ansietat generalitzada és molt més que l'ansietat normal que se sol experimentar amb el dia a dia. És crònic i omple el dia d'una persona amb exagerada preocupació i tensió, fins i tot sense haver-hi res que ho provoqui. El tenir aquest trastorn significa anticipar sempre un desastre, preocupar-se excessivament sovint per qüestions de salut, diners, família o treball. Algunes vegades, no obstant això, l'origen és difícil de definir. El simple pensament d'afrontar un nou dia provoca ansietat.

“Sempre vaig pensar que simplement em preocupava per tot; a tot moment era a punt de saltar i era incapaç de relaxar-me. En ocasions anava i venia i, en unes altres, era constant. Podia durar durant dies Em preocupava per com me les anava a arreglar per preparar un sopar de celebració o quin seria el regal adequat per a tots. No podia deixar escapar gens en absolut.

“Tenia problemes de somni. Hi havia vegades en què em despertava de cop enmig de la nit; tenia problemes a concentrar-me fins i tot llegint el periòdic o una novel·la. En ocasions, em sentia una mica marejada i el cor se m'accelerava o bategava amb força, la qual cosa em feia sentir encara més preocupada. Sempre estava imaginant que les coses eren pitjor del que eren en realitat: quan em dolia l'estómac, estava segura de tenir una úlcera.

“ Quan vaig arribar a un punt insostenible, vaig faltar al meu treball el que em va fer sentir encara pitjor, perquè pensava que ho perdria. La meva vida es va convertir en un turment fins que, per fi, vaig buscar ajuda i vaig aconseguir un tractament adequat.

Sembla que aquest trastorn no produeix excessiva discapacitat a les persones que ho sofreixen, encara que si s'adonen que la seva ansietat és més intensa del que la situació en cada cas requereix. Les seves preocupacions es veuen acompanyades de símptomes físics, especialment fatiga, maldecaps, tensió muscular, dolor muscular, dificultat en la deglució, tremolors, contraccions, irritabilitat, sudoració i acaloraments. També poden experimentar marejos, falta d'aire, nauseas o haver d'anar amb freqüència al lavabo.

Algunes persones poden sentir una incapacitat per relaxar-se i espantar-se més fàcilment que altres persones. Tendeixen a experimentar més dificultat en la concentració i, sovint, tenen problemes per conciliar o sostenir el somni.

Contràriament a les persones amb trastorns d'ansietat diversos, els afectats per aquest trastorn no eviten certes situacions com a resultat del seu problema. Quan els problemes associats amb el trastorn són menors, les persones poden funcionar amb normalitat tant en les seves relacions socials com en el treball. Si el problema és sever, pot ser discapacitante i crear dificultats a dur a terme fins i tot les activitats diàries més comunes.

El trastorn afecta a al voltant de 4 milions d'adults nord-americans i ho pateixen en general el doble de dones que homes. El trastorn es presenta gradualment i pot començar a qualsevol moment del cicle de la vida, encara que el risc és més alt entre la infantesa i la mitja edat. Es diagnostica quan algú passa almenys 6 mesos preocupant-se excessivament per un nombre de problemes quotidians. Hi ha evidència que el factor genètic juga un paper modest en el trastorn.

El trastorn d'ansietat generalitzada pot estar acompanyat d'un altre trastorn d'ansietat, depressió o abús de substàncies; aquests han de tractar-se juntament amb el trastorn.