“L’ansietat i el pànic serveixen de pantalla protectora contra l’agut dolor d’enfrontar-se a la pèrdua, la mortalitat o les amenaces a l’autoestima”

L’ansietat

Hi ha moltes formes d'ansietat. Algunes d'elles no tenen res de patològic, i són fruit d'una reacció d'autoprotecció davant d'una situació de perill real. D'altres vegades, la ansietat apareix sense que hi hagi un factor clar que la desencadeni. En qualsevol cas, la reacció davant de l'ansietat acostuma a ser, d'una banda, la lluita; d'una altra, l'evitació.

Tothom pateix d'ansietat en un moment o en altre, però hi ha persones que desenvolupen el que es coneix com a transtorn d'ansietat generalitzada (TAG), que genera preocupació i tensió cròniques, fins i tot quan res sembla provocar-les. Aquesta ansietat, com que està sempre present, fa que a qui la pateix li sigui molt difícil, per exemple, relaxar-se, agafar el son o mantenir-se adormit o adormida. 

 

Sovint els transtorns d'ansietat van acompanyats de símptomes físics, especialment tremolors, contraccions nervioses, mals de cap i migranyes, irritabilitat, transpiració copiosa o accessos de calor o fred. L'ansietat és una vivència especialment desagradable que pot anar acompanyada de la sensació de falta d'aire, de nàusees, d'haver d'anar al bany amb molta freqüència, del sentiment de tenir un "nus a la gola", de por, etc.

 

En general, si el dany associat al TAG és mig o lleuger, les persones que el pateixen no se senten restringides en el medi social o en l'entorn laboral, i no es veuen forçades a evitar certes situacions com a causants d'això. En canvi, si el dany és sever, el TAG pot ser molt debilitant i crear dificultats a l'individu per portar a terme les activitats diàries més simples.

El TAG es diagnostica quan algú passa més de sis mesos preocupant-se excessivament per problemes aparentment sense importància, o fins i tot preocupat sense saber-ne definir la causa. Aquest transtorn es tracta amb teràpia cognitivo-conductual, entre d'altres teràpìes. També és recomana practicar relaxació, respiració profunda, ioga i/o meditació. En cada cas, i sempre sota supervisió mèdica, es pot seguir un tractament farmacològic amb ansiolítics i/o antidepressius, tot i que aquests normalment alleugen els símptomes, però no ataquen l'arrel del problema.

La depressió

 

La depressió és una malaltia caracteritzada per una alteració de l'estat d'ànim del pacient, que en canvia la manera de pensar i de percebre la realitat. Sovint afecta el cicle normal de son-vigília i d'alimentació. La percepció pròpia s'altera i es redueix l'autoestima. Cal diferenciar una depressió d'un estat passatger de tristesa, que podria considerar-se una reacció normal davant d'un esdeventiment negatiu. La depressió s'allarga en el temps i els seus símptomes s'agraven impedint el normal desenvolupament de la vida quotidiana. 

El símptoma més habitual de la depressió és un estat d'ànim de tristesa, en què la persona perd l'interès per gairebé totes les activitats usuals que fins aleshores li proporcionaven plaer (anhedònia), i fins i tot es perden les ganes de viure. El malalt utilitza expressions com "em vull morir", "res no val la pena", etc. Altres símptomes habituals són la fatiga i la dificultat per emprendre amb il·lusió les tasques del dia a dia, de manera que fins i tot les més senzilles poden convertir-se en una càrrega feixuga.

 

La depressió, en alguna de les seves formes, va acompanyada d'ansietat, i per aquest motiu els fàrmacs de la família dels antidepressius sovint també són útils per tractar aquests trastorns d'ansietat. Altres símptomes habituals són plorar sovint, sentiments d'angoixa, irritabilitat, apatia, trastorns del son, etc.

 

En l'actualitat hi ha potents fàrmacs per tractar la depressió, tot i que han d'estar prescrits per un metge. Les depressions poden ser endògenes, és a dir, sense causa aparent de la qual siguem conscients, o exògenes, com a reacció a un esdeveniment negatiu com ara la mort d'un ser estimat, una sotragada professional o una situació d'estrès molt intensa i prolongada en el temps.

A banda dels fàrmacs, és recomanable esbrinar si la depressió ha tingut un motiu més o menys evident, ja que els factors d'estrès sovint passen desapercebuts. Es poden seguir tractaments de tipus psicoterapèutic, entre d'altres. Així mateix, parlar de com ens sentim ens pot ajudar molt a entendre què ens passa.

El grup d'ajuda mútua és un lloc perfecte per compartir aquest trastorns que tant de dolor causen, i alleujar-los amb l'ajuda de companys que es troben en una situació similar i del psicòleg que condueix el grup.

L’agorafòbia           

Dins dels trastorns per ansietat, l'agorafòbia és el més comú i un dels més incapacitants que es tracten a les consultes de psicologia.

El terme “agorafòbia” prové del grec “àgora” (lloc del mercat) i de “phobos” (déu grec del pànic). La persona que té aquest trastorn pateix d'una sèrie de pors relacionades amb els llocs públics, que li fan molt difícil, si no totalment impossible, sortir al carrer, anar de compres, compartir espais amb multituds (cinemes, teatres, camps de futbol, supermercats i grans superfícies) o utilitzar determinats transports (trens, autobusos, avions, vaixells). De vegades també es poden presentar alguns temors relacionats amb els espais tancats.


Les pors solen empitjorar quan el pacient es troba sol en les situacions suara esmentades. De vegades pot sentir pànic fins i tot a casa. La companyia de persones de confiança, d'animals domèstics o de determinats objectes que funcionen com a amulets (una ampolla d'aigua, una bossa…) poden reduir la por.
 

La síndrome acostuma a començar amb un sobtat sorgiment de por o pànic en algun lloc públic, que es redueix quan el pacient escapa de la situació. La conseqüència d'això últim és que el pacient tendeix també a evitar altres llocs públics de característiques semblants, malgrat no haver-hi tingut pànic mai abans; fins i tot, només pensar en espais similars li pot induir un pànic o una ansietat anticipatoris.


El pacient va evitant les situacions i llocs públics per reduir el pànic o la por; aquesta és la causa principal de la incapacitació progressiva de les persones agorafòbiques, que, en els casos més greus, s'acaben recloent entre els límits segurs de la seva llar.

 

De vegades poden tenir atacs de pànic espontanis, com "caiguts del cel”, fins i tot estant acompanyats a casa. Durant els atacs de pànic poden tenir molts símptomes d'ansietat com ara palpitacions, marejos, dispnea, sequedat de boca, tremolors, visió borrosa, sentiments de claustrofòbia, por de tornar-se bojos, de morir-se o de perdre el control. Freqüentment es desenvolupa una por peculiar caracteritzada com “por a la por”.

El pànic

Què és un atac de pànic? I per què algunes persones en pateixen de manera repetida i altres no? Depèn de les circumstàncies. Entre les causes que poden afavorir els atacs, els experts n'esmenten les situacions d'estrès, una predisposició genètica (les persones amb familiars afectats de trastorns d'ansietat tenen més possibilitats de patir-ne) i el gènere (hi ha més afectació entre la població femenina).
 

Per definir un atac de pànic cal analitzar-lo en el seu context biològic, cosa que ajuda moltes persones a desmitificar-ne els símptomes i comprendre què ens està passant.
 

Un atac de pànic és la preparació del cos per enfrontar-se a una situació de perill extrem. Fa milers d'anys era una reacció molt útil. Els éssers humans no tenien dents afilades, i per tant havien de reaccionar de forma molt ràpida davant d'una amenaça. Tenien dues opcions: córrer o lluitar. No hi havia temps per pensar: el cervell percebia un perill i immediatament s'activava per facilitar la resposta del cos. Tots els símptomes d'un atac de pànic tenen la seva raó de ser si es considera el problema en el context de la història de la humanitat.
 

El cos canvia les seves prioritats des de la supervivència a llarg termini a la supervivència a curt termini. Per aconseguir generar un esforç muscular més gran genera noves hormones com l'adrenalina, augmenta la pressió sanguínia i incrementa el ritme de la respiració. Les cames i les mans tremolen perquè els músculs més grans de les cames es preparen per córrer, i els dels braços per lluitar. Les mans i peus suen per millorar la capacitat d'agafar-se a les coses. El flux sanguini es desplaça des de l'estómac fins als grups musculars més importants, on s'utilitzarà en cas d'emergència; per aquesta raó, les persones que experimenten ansietat amb freqüència també pateixen sovint problemes digestius.
 

Les ninetes dels ulls es poden dilatar molt durant un atac de pànic, perquè el cervell pugui recopilar més informació visual sobre la situació. Moltes persones senten ganes de vomitar o pateixen diarrea, fenòmens que també es poden considerar des de la perspectiva de la supervivència: en vomitar o defecar no solament es perd pes i es pot córrer més, sinó que el cos resulta menys apetitós davant d'una amenaça carnívora.
 

Si som capaços de veure els atacs de pànic en aquest context, tots els símptomes resulten menys amenaçadors. No són agradables, ni tampoc útils dins en el marc del nostre món modern, però espanten menys si tenen una explicació històrica. I si ens espanten menys, ja hem fet un passet cap a la curació.

 

 

El trastorn obsessiu-compulsiu o TOC

Segons la definició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-III-R. Associació de Psiquiatria dels Estats Units, 1987) el TOC "consisteix en la presència d'obsessions o compulsions repetides, prou greus per crear un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l'individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.”
 

Un exemple conegut d'aquest trastorn, encara que potser no del tot ben reflectit pel fet de tractar-se d'una pel·lícula, és el paper que Jack Nicholson interpreta al film Mejor... imposible.
 

El DSM-III-R descriu les obsessions com a “idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que s'experimenten almenys inicialment com a intruses i sense sentit [...] L'individu intenta ignorar o suprimir aquest tipus de pensaments o impulsos, o bé tracta de neutralitzar-los amb altres pensaments o accions. L'individu reconeix que aquestes obsessions són producte de la seva ment i no estan imposades des de fora.”

 

Una altra definició d'obsessió relativament semblant però amb alguns matisos és la de Dors, F. (1978): “Idea, temor, acte que es presenta repetidament i és sentit per l'individu com a forçat i imposat contra la seva voluntat.”
 

Les compulsions es defineixen com “conductes repetitives finalistes i intencionades, que s'efectuen com a resposta a una obsessió, de forma estereotipada o d'acord amb determinades regles. La conducta s'elabora per neutralitzar o impedir el malestar o algun esdeveniment o situació temuts. No obstant això, o bé l'activitat no es troba realment connectada de forma realista amb allò que es pretén neutralitzar o prevenir, o almenys és clarament excessiva. L'acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva que, al mateix temps, s'associa a un desig de resistir la compulsió (almenys, inicialment). L'individu reconeix que la seva conducta és excessiva o irracional (això sembla que no s'hauria d'aplicar als nens, ni tampoc a aquelles persones les obsessions de les quals s'han desenvolupat a partir d'idees sobrevalorades). La persona també reconeix que aquesta acció no li produeix cap plaer, encara que sí que li procuri un cert alleujament de la tensió.”
 

En Dors trobem definida la compulsió com “una força interior que determina i domina el pensament i l'acció d'una persona en contra de la seva voluntat. L'individu se sent coaccionat. La compulsió es pot estendre als pensaments i als sentiments, als actes i a l'impuls a l'acció, però només en el grau en què, en condicions normals, aquests obeeixen la voluntat conscient i podrien ser triats lliurement pel jo dins de certs límits. El contingut de la compulsió es caracteritza per sentir-lo el subjecte com a estrany a si mateix i, de manera particular, irreconciliable amb l'ideal del jo.”
 

Totes les definicions van en una línia similar, i es diferencien tan sols en matisos. La que donem a continuació, de Foa, Stekeete i Ozarow (1985), creiem que és molt encertada, sobretot per la relació funcional que estableix entre obsessió i compulsió. Aquests autors suggereixen que "la síndrome obsessiva-compulsiva consisteix en una sèrie d'esdeveniments (manifestos o encoberts) que generen ansietat; aquests esdeveniments reben el nom d'obsessions. Per alleujar l'ansietat produïda per les obsessions s'executa una sèrie de conductes (manifestes o encobertes), que anomenem compulsions."

La fòbia social

La fòbia social està més estesa del que sembla a primera vista. Es basa en el desenvolupament d'un temor a les situacions socials en general. En els casos més incapacitants, la persona por arribar a evitar tot contacte amb gent que no coneix o no és de confiança. Aquesta por pot ser de tipus general o manifestar-se de manera específica i generar ansietat davant del fet d'haver de parlar o de menjar en públic, per exemple, o d'altres situacions que la patologia porta a voler evitar.

La fòbia s'alimenta de la por al "judici" que els altres puguin fer sobre nosaltres i l'opinió que se'n puguin crear. És genera sovint un cercle viciós, en què la persona s'avança a l'opinió "catastròfica" que els altres acabaran tenint efectivament d'ella: és allò que es coneix com a "ansietat anticipatòria", que pot ser tan intensa o més que la desencadenada quan s'afronta realment la situació temuda. Aquesta ansietat pot generar la típica "profecia autocomplerta", quan l'obsessió per controlar la situació genera una angoixa que impedeix realment controlar-la.

Posem un exemple clàssic del funcionament d'aquesta fòbia. Una persona té por a ruboritzar-se i que els altres ho vegin. Quan aquesta persona afronta la situació social temuda, els seus pensaments, amb certa lògica, tendiran a anar-se'n cap a la idea de "no vull envermellir, no em posaré vermell/a perquè els altres ho veuràn", etc. El pensament amenaçador activarà els sistemes de prealarma que tots tenim i augmentarà la tensió nerviosa, que al seu torn impulsarà els pensaments amenaçadors, i així s'activa un cicle en espiral. Finalment, quan a la persona li sembli començar a detectar que es posa vermella, se'n posarà de debò. Hi ha moltes tècniques per evitar caure en aquest cercle, des de la psicoteràpia que ens ajudi a entendre d'on venen les pors i la teràpia cognitivo-conductual fins a sistemes de relaxació conscient com ara el ioga o la meditació, principis psicològics com "la intenció paradògica" o la teràpia breu estratègica.

 

La teràpia de grup d'ajuda mútua està especialment indicada en molts casos de fòbia social, ja que compartir les vivències i els sentiments ajuda a entendre que els altres no estan tan pendents de nosaltres com podem arribar a pensar; de fet, és possible que l'interlocutor tingui també fòbia social!

Fòbies específiques

Qui no tingui alguna fòbia que aixequi la mà! N'hi ha de tots tipus i de totes les intensitats, des d'aquelles que formen part del nostre dia a dia i no els donem importància, fins a les més greus i incapacitants.

La fòbia és la por a una situació o objecte concret. N'hi ha de més esteses i conegudes, com ara la por a les serps, a volar, a les aranyes, a conduir, als llocs tancats, als llocs oberts, i una llarguíssima llista més. També el grau de patiment que provoquen pot ser molt diferent, i així trobem des de petites fòbies que no afecten el nostre dia a dia fins a d'altres que generen un gran nivell d'angoixa, que porta la persona a evitar la situació fòbica a qualsevol preu.

Les fòbies poden ser més o menys incapacitants, depenent de molts factors. Per exemple, no és igual tenir por a les serps a Austràlia que a Barcelona, ni tenir por als ascensors a Londres que a Nova York, ni tremolar davant de la perspectiva d'haver d'agafar un avió un viatger ocasional que un executiu que necessita volar constantment per motius laborals i que pot perdre la feina si no puja a aquests aparells.

Les fòbies es poden atacar des de molts punts de vista i amb diversos tipus de teràpies, que generalment porten a enfrontar-nos a la situació temuda. Si no ens hi enfrontem, la fòbia sovint creix, tot i que de vegades apareix i desapareix sense una motivació clara.

Generalment la persona que té una fòbia és conscient que l'origen de la seva por és irracional. Per exemple, sap que hi ha moltíssimes més possibilitats de morir en una accident de cotxe que d'avió, però, tot i així, l'ansietat que se li genera abans de volar acostuma a ser més forta que els pensaments conscients i objectius amb què intenta combatre-la.

La teràpia d'ajuda mútua en grup permet compartir les experiències d'aquest tipus, debatre estratègies positives per afrontar-les i trobar en el suport dels altres la comprensió i els ànims que calen per afrontar les dificultats inherents a tot procés de millora.

El trastorn d’ansietat generalitzada o TAG

El TAG és molt més que l'ansietat normal que se sol experimentar amb el dia a dia. És crònic i omple la jornada d'una persona amb exagerada preocupació i tensió, fins i tot sense haver-hi res que ho provoqui. Qui pateix aquest trastorn sempre està anticipant algun desastre o preocupant-se per qüestions de salut, diners, família o treball. Algunes vegades, no obstant això, l'origen és difícil de definir. El simple pensament d'afrontar un nou dia provoca ansietat.

Aquest és el testimoni d'una afectada de TAG:

“Sempre vaig pensar que l'únic que em passava era que em preocupava en excés per tot; em sentia a punt de saltar en qualsevol moment i era incapaç de relaxar-me. De vegades aquest sentiment anava i venia, i altres vegades era constant i em podia durar dies. Em treia de polleguera la preparació d'un sopar de celebració i la tria del regal més adequat per a cada persona. No podia deixar escapar res en absolut.

“Tenia problemes de son. Hi havia vegades en què em despertava de cop enmig de la nit; em costava concentrar-me fins i tot per llegir el diari o una novel·la. A vegades em sentia una mica marejada i el cor se m'accelerava i bategava amb força, cosa que encara em preocupava més. Sempre imaginava que tot era pitjor de com era en realitat: quan em feia mal l'estòmac, estava segura de tenir una úlcera.

“Quan vaig arribar a un punt insostenible, vaig deixar d'anar al treball i encara em vaig sentir més malament, perquè em pensava que el perdria. La meva vida es va convertir en un turment fins que, per fi, vaig buscar ajuda i vaig aconseguir un tractament adequat."

Sembla que el trastorn no produeix gaire discapacitat a les persones que el pateixen, encara que s'adonen que tenen més ansietat de l'acceptable en cada cas. Les seves preocupacions es veuen acompanyades de símptomes físics, especialment fatiga, mal de cap, tensió o dolor muscular, dificultat en la deglució, tremolors, contraccions, irritabilitat, sudoració i acaloraments. També poden notar marejos, falta d'aire, nàuseas o necessitat d'anar amb freqüència al lavabo.

Algunes persones es poden sentir incapaces de relaxar-se i tenen més tendència que altres a espantar-se per qualsevol motiu. Acostumen a experimentar dificultats de concentració i, sovint, tenen problemes per agafar el son o mantenir-lo.

Contràriament a les persones amb trastorns d'ansietat diversos, els afectats per aquest trastorn no eviten certes situacions a causa del problema. Quan els problemes associats amb el trastorn són menors, les persones poden funcionar amb normalitat tant en les seves relacions socials com al treball. Si el problema és sever, pot ser discapacitant i dificultar fins i tot les activitats diàries més comunes.

El trastorn afecta al voltant de quatre milions d'adults als Estats Units, el doble de dones que d'homes. Es presenta gradualment i pot començar en qualsevol moment del curs vital, encara que el risc de patir-lo és més gran entre la infantesa i la mitjana edat. Es diagnostica quan algú passa almenys sis mesos preocupant-se massa per un cert nombre de problemes quotidians. Hi ha evidència que el factor genètic hi juga un paper modest.

El TAG pot estar acompanyat d'un altre trastorn d'ansietat, de depressió o d'un abús de substàncies tòxiques. Tots aquests problemes s'han de tractar conjuntament.